Dimarts, 19.6.2012. 03:00 h

Dotze dies sense telediaris

Pot semblar una mala idea i recorda l’estruç quan amaga el cap sota l'ala. És cert, no voler veure la realitat, no canvia les coses.

Però, la realitat és la que diuen?. És la que ens volen fer creure?. O és una altre de fosca, de molt fosca i sàviament orquestrada des de fa dies?.

Ben mirat, res no ha de canviar al món pel fet que un ciutadà decideixi, de moment, no mirar més els telediaris. Fa dotze dies que en passa i assegura que se sent com més alleugerit, menys angoixat, i per tant, molt millor. Per això sol, explica, ja val la pena l’experiència.

No mirar cap telediari de cap cadena li ha retornat una mica de serenor. Com si prengués una mica de distància tot i que el seu esperit continua indignat per tantes i tantes coses que passen, i perquè encara n’han de passar més. Comparteix aquesta mena d'emprenyament global que li provocava escoltar el què deien i no sentir el què li amaguen.

Diu, amb un punt d'humor, que ha tornat als orígens. Família, amics, una mica d''esport i poques taules de cafè on tothom sap de tot i es reparteixen sol•lucions miraculoses, com fan els gurus de l'economia. No ha deixat encara la motxilla de la desconfiança amb un sistema que premia als lladres i corruptes, i també a les cigarrers, i castiga injustament a les formigues.

Sap, naturalment, que li ha tocat viure en un país de pandereta i de festa, i en una època convulsa. Un país que el maltracta pel fet de viure a la perifèria. Li agradaria, com a tants, baixar d'aquest autobús obligat, on gairebé tothom ha estirat més el braç que la màniga i en el que la paraula progrés va ser l’excusa per la disbauxa. I ara, l’ensulsiada, no només no la paguen aquells que van provocar-la, sinó que la carreguen a les espatlles i a la butxaca de la gent senzilla que aspira tan sols a poder viure de manera digna. Home!.

Dotze dies sense telediaris. Dotze dies que li han canviat la fisonomia i també les converses. Hi ha vida més enllà de les notícies. No parla del que tothom parla. Viu una mica més i té temps de recordar la saviesa dels pares, dels antics consells que van ser arraconats entre burles perquè, deien els que ens han portat on som, que era cosa de vells i els temps eren, ara, uns altres. Són uns altres certament. Ara, els lladres porten corbata i tenen grans despatxos, no treballen i s’assignen morterades, fan declaracions a tothora i fins i tot se’ls aplaudeix moltes vegades.

Ha descobert que hi ha vida més enllà dels telediaris. No en renuncia, però una pausa -ara per ara només són dotze dies- li sembla un exercici d'higiene, de desintoxicació, de llibertat cívica i sobretot de poder creure en el futur dels seus fills, just ara quan ningú no hi creu massa i el lament és a totes les cantonades.

Té la certesa que el marasme és tan gran que ja no hi ha ningú que sàpiga la veritat de les coses. Ni els mateixos causants. Cada dia una mentida diferent, una incongruència nova, una convicció del poder que segueix creient que el poble tot s’ho empassa si ho diu la tele. Mala gent. Es va fer creure que el paradís era a la terra.

Dotze dies sense telediaris. Ens ha convidat a fer l'experiència. Passarà el que hagi de passar,de totes maneres i els tentacles no deixaran d'ofegar-nos cada dia, sentencia com un filòsof. Però tu, diu, guanyaràs, no en dubtis, una mica de qualitat d'esperit i, per tant, de vida.