Dilluns, 6.2.2012. 03:00 h

Només queda un camí

Les males notícies cauen, no com una pluja fina, sinó com una tempesta esvalotada. Dia rere dia, hora rere hora, escoltar les notícies, llegir els diaris, mirar la televisió... esdevé una mena d’exercici per al desànim col·lectiu.

Ningú sap on va, ara tothom diu que ja es veia a venir i també tothom dóna receptes. Però cada decisió que s’anuncia és una clara mostra de la desorientació general. Per despistar, diuen que el xàfec és universal i que són els 'mercats' -un eufemisme que s’han tret del barret de cop i volta i del que mai no parlaven abans-, els culpables. Una nova mentida. Els culpables són tots aquells -amb noms i cognoms- que van estirar més el braç que la màniga.

Però el país, el nostre, empobreix cada dia, cada hora que passa, amb rapidesa. Hi ha qui té interès que així sigui. Es tracta que aquesta terra sigui una terra feble.
Es tracta ja sense cap vergonya, de reduir-la d’una vegada amb mesures sàviament planificades, amb qualsevol excusa o amb totes les excuses plegades. Catalunya en el punt de mira d’aquells que no toleren la diferència i, a més, l’odien i tenen ara la majoria absoluta.

I hi ha tantes, tantes diferències...!

L’asfixia –que va pronosticar fa anys Ramon Trias Fargas, en un llibre i entre altres llocs també a l’Ateneu d’Igualada en una conferència memorable- està arribant al límit i hi va en joc la supervivència del país si no es reacciona amb urgència davant l’espoli o robatori que és el mateix constant, les lleis que neguen allò que el poble ha votat, la falta de respecte a una llengua, l’intent diari de reducció amb mil decisions i brutes jugades en tots els àmbits possibles. La 'colònia' fa nosa excepte per munyir-la al màxim.

Vivim en una democràcia imperfecta. Una democràcia empitjorada per culpa d’una corrupció que sembla imparable per despeses escandaloses, per una justícia
injusta i a més polititzada, per la megalomania, també, de personatges que mai són responsables de res. Tot plegat, és inassumible aquí i a qualsevol lloc. Per això
ara diuen que són els mercats els causants del desastre. Per la mort de Déu!, que dèien els avis. Aquí, la clau del desastre és, per damunt de cap altre, un espoli injust i insaciable que no es dóna en cap més lloc d’Europa.

Només queda un camí. No queda cap més camí. Altres potser amb menys arguments i raons, l’han fet. Només cal mirar el mapa d’aquesta Europa que no té cap constitució tan sagrada –sagrada només pel que els convé- com la que branda a tothora Espanya de pandereta i 'cañí'. La història la fan els ciutadans. L’hem de fer nosaltres.

Lituània, Estònia, Letònia, Bòsnia. Croàcia, Eslovàquia, i d’altres van poder. No eren al mapa no fa encara gaires anys ...També els deien que no se’n sortirien, també els van fer boicots i van patir amenaces, i el camí no va ser mai fàcil. Però se’n van sortir.

Només queda un camí. Es el camí de la llibertat com a poble. No n’hi ha cap altre.