Dilluns, 19.9.2011. 03:00 h

A la plaça dels somnis impossibles

A vegades, un més no es gran cosa. Però un i un i un ….poden omplir una plaça. Una plaça per reivindicar el dret d’un poble a la seva llengua. Una plaça com tantes altres al país que esdevingui també un clam per allò que alguns consideren un somni impossible.

Una altre vegada, la història de sempre. Haver de dir que aquesta és la nostra llengua, la dels pares i avis, la que volem pels fills i néts. I haver-ho de dir públicament, obertament, a la plaça en un acte que té molt de resistència i de dignitat també com a poble.
Tracten d’ofegar-nos com ho han intentat tantíssimes vegades . De manera gens subtil, ara ja de cara, sense cap vergonya. Temps difícils, dies durs perquè l’enemic és molt fort i té totes les armes i també les lleis i els recursos de la seva banda. I si no es prou, hi ha tribunals amb el color de la camisa blava encara per assegurar una ofensiva curosament dissenyada. De nou la resistència, temps difícils, dies durs.

Un més a la plaça potser és, segons com es miri, una presència simbòlica que va però més enllà dels símbols perquè es tracta de defensar una llengua. Una llengua que fa nosa, molta nosa, i posa nerviosos aquells de fora que justament no la parlen ni l’entenen, i a aquells de dintre que no volen parlar-la tot i saber-la i entendre-la. S’escampen mentides, es sembren odis, es crida a boicots, es diuen falsedats mil vegades i mil vegades es tornen a repetir perquè semblin veritats de tant dir-les.

Un més a la plaça. Per dir, també en silenci, sense crits, que una llengua no es maltracta, que cap llei al món pot impedir que tingui presència i sigui testimoniatge d’un poble antic, tan antic almenys com aquells que tracten d’aniquilar-la només perquè són més i porten segles en aquest intent no reeixit encara .
Podem ser molts o pocs a la plaça. No és el més important que onegin cinc o cent senyeres estelades. Ni tan sols que hi hagi pancartes. La llengua ve de lluny i vol anar més lluny encara. I si volen eliminar-la trobaran resistència, cívica, pacifica, forta, però resistència. La història és plena de places plenes de somnis que semblaven impossibles.

Que mirin el mapa d’Europa aquells que parlen d’una constitució, sagrada per segons què, fràgil i trencadissa però quan els convé. Moltes places es van omplir, d’un a un, perquè molts somnis deixessin de ser impossibles a tants nous estats de la vella Europa en aquests últims anys.
Un més a la plaça perquè tot es possible si creiem que rés és impossible.