Divendres, 14.5.2010. 19:07 h

Una ciutat commoguda i adolorida

Tocaven a morts a les quatre per quatre morts inesperades.
Vessava l’església de gent i vessaven les llàgrimes. Una ciutat commoguda. Una ciutat adolorida. Quatre taüts junts —una parella jove i els seus dos fills, un en edat tendra i tendríssima l’altre— entraren a l’església gran en una impressionant imatge que quedava en la memòria d’Igualada.
Quatre vides trencades —una família sencera— perquè la nit del dimecres era de pluja i la carretera havia esdevingut perillosa. Tragèdia a les cases i dues famílies més destrossades. I un regueró de tristesa que va escampar per tota la ciutat amb urgència.
I a les quatre d’aquesta tarda, l’església i la mateixa placeta eren plenes amb una presència que volia compartir el dolor si es que aquest desconsol por ser compartit quan és tan tràgic.
El violoncel tractava, amb una música preciosa, de contenir tanta emoció, tanta tristesa, tan absurd, tan silenci... El capellà no ho tenia gens fàcil. Hi ha moments que les paraules semblen més difícils que altres vegades. I tanmateix, van ser serenes i amb el bri d’esperança que donaven uns versos de Péguy perquè les famílies hauran d’aprendre a viure amb el bagatge d’aquestes absències des d’ara.
Era una ciutat adolorida en els moltíssims ulls plorosos d’amics i en la moltíssima gent trista fent costat, l’impossible costat potser, als que sofreixen la sotragada amb tanta duresa. Només silencis i llàgrimes i poquíssimes paraules.
Quatre taüts junts —dos de blancs— parlaven de l’etern viatge d’una família sencera.
La tarda era grisa. No plovia. Però, la ciutat era una llàgrima.
Per vosaltres, Xavier i Laia, Lluc, Martí...