Dijous, 16.8.2012. 03:00 h

No només es crema el bosc

Llegeixo els diaris i segueixo les noticies amb certa freqüència, i no paro d’espantar-me veient que cada dia es crema una mica més el país. Ara diuen, com si això fos una novetat, que la Catalunya central està en risc alt d’incendis aquest estiu, i demanen a la gent que viu a prop dels boscos que refredin la zona amb aigua.
No em sorprèn en absolut, doncs la sequera i les altes temperatures ja ho anunciaven, i també m’ensumava que, amb l’excusa de la crisi, el govern no donaria la talla. I encara que és trist, torno a tenir raó: aquest és el pitjor estiu en deu anys. I és que, als problemes mediambientals pròpiament dits d’abans, s’afegeix el fet de que les retallades també han arribat al número d’efectius i al pressupost per combatre les flames. De fet, Catalunya disposa ara d’un terç dels recursos contra incendis que fa dos anys (hem passat de gairebé vuit milions d’euros a 2,8 i s’han reduït també les plantilles d’agents rurals, que quan es jubilen no són substituïts).

No m’estranya tampoc, doncs, que en el que va d’aquest any 132.299 hectàrees de superfície forestal s’hagin cremat, el triple que en el mateix període de 2011. I és molt trist, però no em sorprèn perquè mai cap govern dels que hem tingut ha mostrat especial sensibilitat per la cura del medi ambient (ni tan sols tenint als verds al poder). I vist com van les coses, em temo que seguirem així fins que això se sembli cada vegada més a un desert i desaparegui l’escàs verd que ens queda al paisatge. I es que quan una imprudència acaba amb gran part del bosc o de terrenys de conreu (com va succeir a Prats de Rei) sembla que no ens quedi una altra opció que veure, amb impotència i tristor, com les flames es mengen tot el que poden. Perquè els governants continuaran mirant a una altra banda i cap piròman acabarà a la presó.

Així que, com veuen, serà un estiu calent, però no només al bosc. Serà un estiu calent a tot arreu perquè no només es cremen els arbres, sinó també els ciutadans, cansats de que tothom els demani més mentre que els quatre que manen es toquen els nassos i continuen apropant-nos al precipici.
I la ciutadania està ja tan calenta que el que jo no acabo d’entendre es com encara no ha ocorregut cap catàstrofe. Com, encara que cada dia tenim motius per protestar, no s’ha estès la violència per tot arreu. Com, davant més i més injustícies socials que sempre paguen els que no tenen la culpa, no ha caigut cap govern irresponsable ni han acabat les presons plenes de corruptes. Perquè miri vostè, a mi em van educar en el respecte a les institucions, en el convenciment de que l’esforç, tard o d’hora, es veu recompensat. Em van dir que la llei era per a tots iguals i que els delictes es paguen. I jo, com a bona ciutadana, feia el millor possible per conviure en pau i no tenir problemes amb ningú. Però, malgrat que encara em considero una persona cívica i no problemàtica, cada dia neix en el meu interior un sentiment de ràbia i frustració que no aconseguirà aplacar cap teràpia psicològica. I com les coses siguin així i ara, a més dels impostos i les retallades en drets socials ens abaixin els sous i ens ho diguin amb un somriure a la cara mentre continuen robant-nos impunement, em temo que acabaré per esclatar definitivament i, com jo, molta més gent, i llavors el que es cremarà no serà el bosc, sinó els carrers.

I si arribem a aquesta situació, segur que no serà bo, però també estic segura que no serà per culpa nostra i que, o es posen les piles els quatre de dalt o, vist que no entenen el llenguatge de les queixes ciutadanes, hauran d’entendre el de les masses enfurismades.