Dijous, 14.6.2012. 03:00 h

No em crec res

De Guindos va dir, fa uns dies, evitant pronunciar la tan temuda paraula rescat, que “les úniques condicions de l’ajut europeu per a recapitalitzar la banca espanyola s’imposaran als bancs, i que això no afectarà als ciutadans”. Perdoni’m, ministre, però no em crec res.

I no ho faig per un munt de raons. La primera, que ningú dóna diners de franc, i això vol dir que hi hauran condicions per a tots, entre d’altres, la pujada del IVA i el retard de la edat de jubilació.

I tampoc m’ho crec perquè, davant el degoteig diari i continu de notícies sobre la nostra delicada situació econòmica, cada vegada estic més convençuda de que el problema no és el deute públic, sinó els lladres públics.

No entenc perquè els polítics ens prenent per babaus, una vegada sí i una altra també, pretenent que ens empassem com si no res que això del rescat és una bona notícia. A veure, d’acord que no quedava una altra perquè si cauen els bancs, encara que no ens hagin fet cap favor, la catàstrofe pot ser encara pitjor. Però que no ens ofenguin dient-nos que aquí no passa res. Passa, i molt. Perquè, com tothom sap, “la banca mai perd”.

A partir d’ara, si ja estàvem malament, ens empobrirem encara més, i no ho dic jo, sinó els economistes. I és que a ningú se l’escapa que si hem de tornar el deute, l’Estat haurà de aconseguir diners dels contribuents, i això només ho pot fer apujant impostos i amb més retallades de despesa pública (sanitat, educació...).

Per si algú encara s’agafava a un clau ardent, només cal mirar les pàgines dels principals diaris financers internacionals, com The Guardian o The Finantial Thimes, que asseguren que serà “la població la que haurà de passar dècades pagant un deute contret per a rescatar a les caixes d’estalvis irresponsables, sovint dirigides per gerents inútils”. En la mateixa línia s’afirma que “seran els espanyols els que paguin els excessos i errades de banquers i polítics”.

Tampoc se’ns escapa que aquesta injecció de diners serà vigilada molt de prop per la UE, el FMI i el BCE, que controlaran que Espanya compleixi el programa d’austeritat i ens demanaran explicacions de tot (com ja ocorre amb Grècia o Portugal).

Només espero que aquestes dràstiques mesures serveixin per alguna cosa, i que, a partir d’ara, s’abaixin els sous dels executius bancaris i es controli molt més i millor a la banca, que es lluiti contra els especuladors i es depurin responsabilitats (polítiques, econòmiques i civils, amb presó inclosa si és necessari). També m’agradaria que s’acceptés la dació en pagament i que els habitatges buits es destinessin al més necessitats.

I és que ja basta de demanar al ciutadà que s’estrenyi encara més el cinturó mentre que els xoriços campen per tot arreu. L’espanyolet normal el té tan ajustat que és a punt d’esclatar, i l’estrany és que no ho hagi fet encara.

En un país amb la taxa d’atur més alta, en el que cada vegada són més les famílies que no arriben a final de mes, en el que la meitat dels joves no troben feina i els avis, en lloc de descansar, han d’ajudar amb la seva pensió a la resta de la família, no se li pot demanar més sacrifici a les persones. El que s’ha de fer és donar exemple, perquè no pot ser que siguem la nació amb més polítics d’Europa i que la suma del total de policies, bombers i metges sigui menor que la del conjunt de càrrecs en el poder.

En lloc d’omplir-se la boca dient que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats (quelcom que dubto) els dirigents de torn haurien de mirar pel bé comú, que era el sentit inicial de la veritable política, i fer tot el possible per abaixar-se els sous, reduir càrrecs de confiança escollits a dit i eliminar, d’una vegada, els sous per a tota la vida, que som Espanya, no Nescafé.