Xarnega !
( 8 vots )
carregant
La meva mare va néixer a Andalusia i el meu pare és de Copons i quan era petita em deien (alguns) que per aquest motiu jo era xarnega.
No sabia molt bé (i em penso que els que m’ho deien tampoc) que volia dir exactament ser xarnego però el to despectiu implícit al mot em donava pistes de què massa bo no podia ser.
Això de més petita. Un cop vaig créixer, el menys preu de la paraula ja no era el que més em molestava. El que em sabia greu de debò és que així com els Castellans pertanyen a Espanya i els Catalans a Catalunya, els xarnegos no érem de enlloc. I és veritablement molt molest no ser de enlloc, sobretot quan ets una adolescent.
Un dia em vaig dir que si no era de cap lloc, també podia ser de tot arreu i així doncs en aquest trajecte identitari meu, vaig optar durant una temporadeta, per utilitzar el primer o el segon cognom depenent d´on o amb qui estigués tractant.
Em vaig creure el que em deien i em vaig adaptar a les circumstancies, però en el fons l’únic que buscava era entrar en bon peu i no ofendre a ningú. Una actitud molt catalana aquesta, per altre banda.
Total, que també va arribar el gran moment en què vaig aprendre a pensar per mi mateixa (costum que ja no m’he tret mai més de sobre) i per sorpresa meva vaig descobrir que només jo decideixo com definir-me i que tot plegat té molt poc a veure amb els meus orígens ni en el dels meus pares. Bàsicament, perquè els orígens de cadascú no els pot escollir ningú i en la defensa de qualsevol ideal sempre hi ha d’haver, com a mínim, un punt de voluntat.
Escric en Català i haig de donar continues explicacions als meus lectors (la majoria Castellanoparlants) de perquè m’expresso amb una llengua minoritària.
Escric en Castellà i rebo missatges públics i privats de persones que es senten ofeses perquè faig servir la llengua de l’imperi.
Honestament, per la feina que faig, crec que a ningú li hauria d’importar si en tinc o quines són les meves tendències polítiques.
I és esgotador.
El passat 11 de setembre a Barcelona en ple Passeig de Gràcia un senyor d’uns 70 anys li preguntava en deix Murcià a un noi Xinès d’uns 20:
- ¿ Hace mucho que vives aquí?
I ell respon en Català.
- Si, els meus pares em van adoptar quan tenia 2 anys.
A continuació ambdós van alçar sengles estelades al crit de "independència".
Com diu un amic amb molt seny; “perquè ens respectin a nosaltres primer hem de respectar nosaltres als altres” .
Siguem tolerants.
789 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 Igualada 25 de setembre de 2012, 08.35 h |
Anna, |
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Anna Pujabet
Sóc mare de 4 fills, dues bessonades.
Formada en Programació Neurolingüística, Intel·ligència Emocional i EFT, entre altres.
Actualment visc submergida en el món de la infància i la seva relació amb els adults. Col·laboro amb entitats i em dedico professionalment a millorar les relacions entre pares i fills (menors de 12 anys). Escolto, recolzo, acompanyo, suggereixo i assessoro.
Tens fills? M’ho vols explicar? Escriu-me .
Necessites que et vingui a visitar? Contacta’m.
