Dilluns, 27.10.2008. 03:00 h
La igualtat que perseguim és la que ens ha de permetre viure en igualtat de condicions en la societat. Pel que fa a l’àmbit familiar ja és més complicat perquè cadascú té els seus problemes i la vida és complicada portes endins, i les ventafocs no tenen fades com en els contes.
A més, de quina societat estem parlant? De la nostra? I quina és la nostra? El món camina cap a la pluriculturalitat, amb un còctel de diversitat integrat per tarannàs de convivència ben oposats, condicionats per costums o religions. El que per a nosaltres és evident és impensable per a d’altres. Què hem de fer? Qui té la raó? Quan una civilització admet com a lògic que la dona ha d’estar en un segon pla i sotmesa a les decisions i voluntat de l’Home com a ésser superior, s’ha d’intervenir? On és la frontera entre tradició ancestral i submissió o maltractament?
Quan això succeeix en països llunyans ens tapem els ulls i ho ignorem perquè considerem que forma part de la seva idiosincràsia tribal. Si vénen al nostre país els rebem amb els braços oberts i intentem ajudar-los des de les institucions i fem esforços per integrar-los entre nosaltres. Moltes vegades ni nosaltres mateixos som capaços de donar un bon exemple d’igualtat amb el nostre comportament quotidià.
Com hem de plantejar als nouvinguts el concepte d’igualtat? Estan immersos en un món desconegut a la recerca d’oportunitats per millorar les seves condicions de vida i realment és l’únic que els importa. Tenir uns drets comporta també unes obligacions. Però en aquest cas moltes vegades, nosaltres acostumem a capitular i fem el paper de bons amfitrions paternalistes i comprensius.
I em pregunto sovint: quina és la fita òptima quan parlem d’igualtat entre ambdós sexes? Moltes dones ens omplim la boca de reivindicacions que mai no complim a les nostres llars. Potser l’única manera d’aconseguir la igualtat ideal és que cada dona es faci el ferm propòsit d’aconseguir-la a la seva mida. Esperem, almenys, que sempre hi hagi recursos per donar-li un cop de mà si hi troba entrebancs.
Igualtat de gènere: quin és el punt òptim?
Quan ens plantegem el tema de igualtat entre home i dona de vegades dóna la sensació que volem navegar contracorrent. Abans d’iniciar plans i projectes ens hem de plantejar de quina premissa hem de partir. És evident que no som iguals, ni ho volem ser, perquè el sexe ja fa una diferencia evident que ens complementa. A més, ens comportem de maneres també diferents davant de circumstàncies similars.
carregantLa igualtat que perseguim és la que ens ha de permetre viure en igualtat de condicions en la societat. Pel que fa a l’àmbit familiar ja és més complicat perquè cadascú té els seus problemes i la vida és complicada portes endins, i les ventafocs no tenen fades com en els contes.
A més, de quina societat estem parlant? De la nostra? I quina és la nostra? El món camina cap a la pluriculturalitat, amb un còctel de diversitat integrat per tarannàs de convivència ben oposats, condicionats per costums o religions. El que per a nosaltres és evident és impensable per a d’altres. Què hem de fer? Qui té la raó? Quan una civilització admet com a lògic que la dona ha d’estar en un segon pla i sotmesa a les decisions i voluntat de l’Home com a ésser superior, s’ha d’intervenir? On és la frontera entre tradició ancestral i submissió o maltractament?
Quan això succeeix en països llunyans ens tapem els ulls i ho ignorem perquè considerem que forma part de la seva idiosincràsia tribal. Si vénen al nostre país els rebem amb els braços oberts i intentem ajudar-los des de les institucions i fem esforços per integrar-los entre nosaltres. Moltes vegades ni nosaltres mateixos som capaços de donar un bon exemple d’igualtat amb el nostre comportament quotidià.
Com hem de plantejar als nouvinguts el concepte d’igualtat? Estan immersos en un món desconegut a la recerca d’oportunitats per millorar les seves condicions de vida i realment és l’únic que els importa. Tenir uns drets comporta també unes obligacions. Però en aquest cas moltes vegades, nosaltres acostumem a capitular i fem el paper de bons amfitrions paternalistes i comprensius.
I em pregunto sovint: quina és la fita òptima quan parlem d’igualtat entre ambdós sexes? Moltes dones ens omplim la boca de reivindicacions que mai no complim a les nostres llars. Potser l’única manera d’aconseguir la igualtat ideal és que cada dona es faci el ferm propòsit d’aconseguir-la a la seva mida. Esperem, almenys, que sempre hi hagi recursos per donar-li un cop de mà si hi troba entrebancs.
612 lectures
Cap comentari
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
Ada Jover
Ada Jover i Sampere, nascuda a Igualada el 27 de juliol de 1962. Treballa a l’Ajuntament d’Igualada des de l’any 1986. Ocupa el càrrec de Dinamitzadora de Cultura. La seva gestió es centra principalment en la coordinació de les festes populars de la ciutat, com ara la Festa Major, Carnaval, Sant Joan, etc i també d’altres activitats culturals i festives, com ara el Festival Internacional d’Orgue, agenda d’activitats, etc.